Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/54

 —No tingueu por, me digué, es lo Farga d' en Janot.
 —Si que está ben sola, vaig dir jo, y ben lluny de vehins. Puig no 'm recordava haver vist ni una sola casa en tot lo camí.
 —Jo ho podeu dir, me digué 'l guia, mes ara ray: no hi ha de que temer; ab tot no succeheix aixís tot lo temps del any.
 Jo havia sentit á parlar molt del Gorch Negre ahont hi tenian las bruixas sos conciliábuls y m' havian contat sobre d' ell moltas llegendas y tradicions, motiu pe 'l qual, mes que per altre cosa, me trobava jo en aquell lloch, puig tenia gran desitj de visitarlo; y com no distava d' allí mes que de tres horas y mitja á quatre me creguí que no arrivessen fins allí las bruixas enfurismadas per haverlas tretas dels voltants del gorch quan plantaren la creu dalt del single que á son costat s' aixeca, y que no fos aqueix lo perill que 's corre per allí en cert temps del any; aixís fou que ho preguntí al guia.
 —Ca, no es aixó, no, 'm va respondre aquest; prou van quedar allavoras ben arraulidas y lligadas; no poden arrivar tant lluny ni allí poden fer cap dany; deixeus que en cada cim de roca hi plantaren una creu y que tota una professó de Bisbes aná pera benehir lo gorch; no: ellas ray, poca po 'm farian.
 —Donchs que es lo que hi ha que teme?
 —Mireu, me digué, veyeu dalt d' aquell turonet una massa alta y fosca que sembla un gros gegant?
 —Sí.