Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/48

posar, demunt lo jas de fanals y llaxons que se hi havia guarnit, de las fatigas del dia: mes ¡cosa estranya! per molt que feu y apesar de lo molt cansat que anava, en cap manera pogué conseguir lo son. Llavoras s' assegué en lo portal, tenint á sos peus lo precipici, y allí 's posá á escoltar la remor del aygua que del cim de la cascata baixava per entre 'ls faigs y, convertida en nevada escuma, anava á estrellarse en la primera petxina ó replá, desde hont se tirava d' un bot á la de mes avall aixamplantse y formant un blanch y amplíssim vano, que, baixant una mica mes, anava á formar lo Tenes.
 Aixís distret y admirantho passava 'l temps, quan l'estrident cant del gall de una llunyana masía anunciá la mitja nit: quasi al mateix instant, una hermosa llum verda aparegué allí mateix ahont comensava la cascata y, com banyantse en aquella suavíssima claror, una dama de sens igual hermosura; duya mitj destrenada sa llarga cabellera y tota sa figura tenia una gracia particular: s' embolicá ab sa verda glassa ab sens igual gentilesa, y 's deixá lliscar cascata avall, tornantse la nevada escuma, quan ella hi passava, d' un color esmeragdat; quan fou al últim replá, aixecá sa graciosa testa com guaytant al cim, y 'l llenyater, diriginthi també la vista vegé baixar de dalt, lliscant també ab la escuma de las ayguas, á una altra dona embolicada ab una llum clara y groga consemblant á la del topaci. Tan bon punt aquesta fou abaix, una tercera dama aparegué al capdemunt de la cascata, hermosa y res-