Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/381

servidors de la familia quedárense també admirats de la semblansa del reo ab son antich senyor.
 Entre tant, Testa-fort, recapacitava en sa imaginació ahont y com havia sentit aquella dolsa veu y havia vist un rostre semblant á aquell; la vista de la vella dama li portá á la memoria cosas que ell havia cregut ser un somni sempre que las havia recordadas; aquellas inmensas salas, aquells patis y murallas, aquellas góticas finestras, aquells sitials prop de la gran xemeneya d' una gran sala, y la figura d' una dona hermosa y bella que'l tenia en sa falda y 'l besava constantment, y la noble figura d' un senyor que sempre l'acariciava, se li presentaren ara ab viva forsa, y com á cosa certa y no com un somni.
 —¿Qui sou vos que en aqueixos moments suprems y tristos porteu á ma orella los dolsos accents que tant me plavia escoltar en ma infantesa?
 —En ta infantesa? digué admirada la dama ¿qui ets tú donchs? no ets en Bernat de Torrellas, mon marit? qui ets tú donchs? torná á dir.
 Y tremolosa y agitada fins al últim estrem, descordá ab gran precipitació 'l coll de la jupa del sentenciat, y li mirá 'l coll ab afany. Comensava á conéixeli la joventut, á veure que no era possible que fos son marit. Testa-fort, coneixent lo que buscava, 's tragué una cadena d' or de la qual penjava un reliquiari, y li mostrá, contenint apenas la gran emoció que l' embar-