dupte hauria fugit, mes quan ho intentá, ja estava presonera á mans dels vassalls del castell. En aquell moment lo reo arrivá allí; son rostre bell no s' havia inmutat gens al veure 'l terrible instrument ahont havia de perdre la vida; semblava que ab tot y sa bellesa y joventut, no li dolia gens de pérdrela: caminava ab noble y digne continent; ningú hauria cregut que caminés á sa fí, mes al arrivar al lloch ahont passava la descrita escena, sos ulls se fixaren no en aquell tumulto sino en la blanca y desmayada figura de la hermosa donzella del Castell. Llavoras son rostre perdé la serenitat y lí dirigí una mirada de dolor: Blanca feu un crit y tingué de sostenirse ab sas donzellas pera no caurer.
Na Elionor seguia per moments recobrant sa inteligencia.
—Es ella, es ella, deya, ¿no la coneixeu, faels servidors de ma casa? ¿no veyeu sas faccions?
Y girantse pera buscar á algú que li donés la rahó, sos ulls se toparen ab lo rostre del sentenciat. Al veurel, un estremeixement s' apoderá de tot lo seu cos, y atansantse á ell li digué ab dolsa y carinyosa veu.
—Qui 't torna á mí, espós meu? ella no 't va assesinar?
No 's pot esplicar la sorpresa que aquestas paraulas causaren als espectadors.
—Bernat, seguí dihent ella, quant temps has estat fora! has trobat al nostre fill? ha perdonat Deu ta poca fé?
Ningú sabia lo que alló significava: los vells
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/380
Aquesta pàgina ha estat revisada.
