Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/38

gran enfado de las sevas mares, que quan aixís tornavan á casa era menester que algun bon vehí se interposés á fí de estalviarlos alguna patecada.
 —Prou algun dia os succehirá una desgracia, los hi deyan; y quina manera de malmetre la roba!
 Mes prompte la tempestat passava y las mares tot fent com qui 'ls vol fer anar al llit sense sopar, se 'n morian de ganas de darloshi.
 Altres vegadas, si trobavan per allí la barqueta d' algun pescador s' hi posavan dins y rema que remarás entre tots dos, quan eran ben lluny, rihent á voltas, altres llensant al vent sas tendres é infantils veus, entonavan una dolça balada que 's barrejava ab los rumors vagarosos de las brisas marinas, y s' hi estavan fins y á tant que 's feya fosch. Mes de duas vegadas havia sucsehit de tenirlos de anar á cercar, perque segons com estava la mar no tenian ells prou forsa pera conduhir la barca á lloch.
 De petits se feren grans, lo pare d' en Robert havia tornat de sos viatjes tan pobre com quan se n' hi va anar; havia recorregut tots los mars, havia servit en barcos de guerra y mercants, havia arreplegat alguna cosa que invertí en un llaut del que n' era 'l sol propietari, mes la mar fou ingrata pera l'home que tot li havia confiat, y un dia destruí sa hermosa embarcació y gracias que lo deixés á ell ab vida. Lo vell marí trobantse carregat d' anys y sense forsas pera tornar á empendrer fortuna se 'n aná á son poble ahont lo esperava sa esposa, y son fill al que ab