Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/379

hont eran ellas, la horrible forca s' alsava descarnada devant dels ulls de la inmensa multitut que hi havia acudit pera presenciar la justicia dels homens.
Sobte 'ls ulls de na Elionor s'obriren desmesuradament fixantse ab insistencia en lo rostre de una dona vella y mal girbada que, amagada derrera un arbre, mirava ab afany al reo que ja venia. Sens dupte 'l rostre d' aquella dona portá recorts á la dormida intel·ligencia de na Elionor, y trayentla de sa insensabilitat y marasme, li feu recobrar la memoria de lo passat: ab una agilitat de la que ningú la haguera creguda capás, alenant apenas y sumament agitada, se llensá demunt la amagada vella dihent ab forta veu:
—Qué has fet del meu fill?
Y sens donar temps de tornar en sí de la sorpresa que aixó causá als espectadors, se tragué de son sí ab convulsa má un objecte que hi guardava. Era una arrecada de pedras de tots colors, montada en plata, que ella havia regalat á la dida de son fill, y que després trová en lo puny clos de son marit, quan li portaren mort.
—Mira, mira, li digué ab veu que anava creixent per moments ab la exaltació, coneixes eixa prenda? qui te la doná? qui te la arrancá, assassí de mon marít? y agafantli la orella, mostrava als demés ab ayre triunfant lo esqueix que hi tenia, fet sens dupte al arrancarli d' allí la arrecada.
La aterrada vella no podia dir un mot; mogué sos llabis, mes no articulá una sola sílaba: sens