que un lladre facinerós semblava una hermosa aparició. Al prompte, res mes que aixó vejeren los del bosch, mes en un moment en que 'l fum era menos intens, pogueren veure á la bella Blanca de Torrellas, mitj asfixiada en sos brassos.
—Ah! miserable, cridá 'l de Pinós, tórnans la nostra hermosa donzella.
—Senyor de Pinós, respongué ab clara y enérgica pero dolsa veu lo de dalt; no es de nobles apostrofar al vensut; tinch prou valor pera morir ab la mort que m' haveu preparat, més no 'n tinch ni pera ferla sofrir á ella, ni molts dels meus la podrían suportar; vinch á proposarvos, donchs, la restitució de la donzella á cambi de la llibertat dels meus.
—Jamay, jamay, vil lladre, cridaren los cavallers; massa crims has comés pera que ara 't deixem en llibertat de seguir arruinant eixas comarcas; tú deus morir á mans de le justicia.
—Es sols la meva vida la que voleu? torná á dir ell.
—Sí, sí.
—Donchs deixeu anar á tots los meus, y os prometo entregarvos á Blanca, y constituhirme vostre presoner.
Blanca llensá un sospir que 'ls de baix no sentiren; ell mormolá á sa orella ab trista veu.
—Qué hi fa que jo perdi la vida si avans te perdo á tú?
—Morta la cuca, mort lo verí, digué un dels cavallers.
—Si, digué 'l de Tamarit, fora 'l pastor se esgarriarán las ovellas, y no será difícil atraparlas.
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/375
Aquesta pàgina ha estat revisada.
