ella tant bona, procurá consolarla prometentli que mentres ella visqués no li faltaria un bossí de pa en sa casa, ni un sostre ahont aixuplugarse: la dida donchs, se quedá en lo castell, y 'l noy, que res de lo passat entenia, seguí volent estar sempre en brassos de sa dida.
Separat del castell sols per una petita vall, y tenint en ella l' estrep, s' aixeca un mont, tant plé en aquell temps de brolls y brosta y d' espessas y centenarias alzinas, que quasi era impossible penetrarhi, com que pochs eran los que hi transitavan, y encara'ls pochs eran algun penitent ó romeu que anava á visitar la ermita que en mitj de ell hi havia, o á ferse absoldre d' alguna grave culpa pel sant ermitá que la ocupava. Pero aixó era sols de dias, y encara moltas voltas n' havian aparegut de morts, sens dubte á mans dels rancuniosos cavallers que, segons la tradició, hi armavan totas las nits grans batallas, dividits en dos bandos com ho havian fet en vida, y com devian ferho fins á la consumació dels segles en cástich de haver lluytat germans contra germans. En aquell serrat era hont havian mort la major part d' ells, y per aixó se 'l conexía per lo Mont de las Batallas.
Un dia 'ls Senyors del castell, acompanyats de gran comitiva d' amichs y sirvents, anaren á cassar al Mont de las batallas esperant trovarhi molta cassa en rahó de que ningú hi anava per los motius dits avans.
Era ja molt vespre y 'ls cassadors no havian tornat. L' hereu dels Torrellas plorava desespe-
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/360
Aquesta pàgina ha estat revisada.
