Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/358

Aquesta pàgina ha estat revisada.

pissos de que estavan cubertas las parets de las salas, feyan del arrunat castell un temple del art y de riquesa.
 Bernat de Torrellas, de la noble familia d' aquest nom, ornament de nostra historia, era en lo temps á que aludeix la present narració 'l senyor del Castell de La Roca. Son gust per la cassa y sa poca afició á las ciutats feyan que passés la major part del any en son grandiós y pintoresch castell: lo de Torrellas considerávas felís allí vivint en companyía de sa esposa, la bella Elionor de Rocabruna que, encara que ja no molt jove, conservava totas las gracias de la primera joventut, y d' un fill que d' ella havia hagut despres de molts anys de matrimoni. Pera criar aquest fill prengueren una dida vinguda de la Segarra, la qual semblava que se l' estimés molt. Un dia comparegué al castell lo marit de aqueixa, dihent que no volia estar mes sol, y que per lo tant venia á cercarla: pera arreglar aqueixa cuestió, pero sense que la dida deixés al noy que sols ab ella volia estar, y per por de que eix no se 'ls morís d'anyorament, resolgueren emplearlo en la castell á condició de que 'ls deixés la seva dona.
 Era 'l segarreta un home qual edat no 's podia ben definir, mes si 'l ull y 'l rostre son los miralls de l' ánima, be 's podia dir que la del didot era mes negra que la de Llucifer. Ningú del castell podia veurel; mirant sempre de regull, escudrinyantho tot, era un home que inspirava horror y repulsió. Molt temps feya que hi era; l' hereu dels Torrellas estava ja desmamat y