Il-luminada per la lluna, aquella bellesa tenia un atractiu tant particular, que gens no estranyá lo viatjer al véurela, que se la tingués per un ser sobrenatural; no obstant, mes que sa gran hermosura y sos atractius, un recort vago, un fet de llunyans dias lo tenia absort al véurela.
Recordava que un dia, al arrivar á casa seva al tornar d' estudi, quan era petitet, sa mare l' havia agafat y'l volía dur á una altre casa de mes lluny dihent que no volía que ja tant petit vejés horrors. Recordava que ell se resistí tant que á la fi sa mare 'l deixá, y que llavors ell cridá á una vehina, la qual lo amanyagava sempre, pera contarli com lo volian traure d'allí. Recordava, y aixó ho recordava ben clarament, que al entrar en la habitació d' aqueixa, lo primer que se li oferi á la vista fou son cadavre ensangrantat voltat de moltíssima gent y entre ells son marit que desconsoladament plorava.
En quant a sa filleta havia desaparescut.
Se digué després si la jove y hermosa vehina avans de casarse havia tingut amors ab un marí, al que creyent mort olvidá per un altre; que dos dias avans d' aquella catástrofe s' havia vist al marí enrahonar ab ella, y que aquell dia havia rondat la casa.
Se 'l buscá per tot, mes en lloch se trová á aquell home, ni á la petita filla de la desventurada, que no havía comés mes crim que oblidar al que creya difunt.
¿Per que la fesomía d' aquella filla del mar portava á la memoria del viatjer aquella trista historia? era que tenia alguna semblansa ab sa
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/354
Aquesta pàgina ha estat revisada.
