Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/338

mon costat; feu que jo vos sentí prop de mí, que vostra respiració 's fassa sentir á ma orella, y que 'ls vostres ulls recorren las ratllas que jo vaix escribint, pera que aixís cobre alas mon esperit, renaixe en mon cor la perduda joya, creyentvos viva encara, y 's complague mon ánima en la alegria vostra al relatarvos la festa de la vinguda del fill de Deu.
 Era la vigilia de Nadal. Lo ferro-carril, fos per la molla gent que duya, (gent que tornava de las celebradas firas de Sant Tomás de Barcelona), fos per lo que volgués, lo cas fou que arrivá ben tart á la Garriga desde ahont nos dirigirem á tota pressa cap á Gáll-llicant; arrivanthi quan ja era ben fosch. Caminarem un tros entre gemadas arbredas, quan de sobte y d' entremitj d'un bosch aparegué una llum: pochs passos mes donarem, y una altra vingué á illuminarnos per un altre cantó: eran los llums que nos enviavan de una de las mes ricas pagesías del Vallés.
 Quan hi arrivarem las amplas portas de la casa se 'ns obriren de bat á bat, y una munió d' homens, donas y criaturas aparegueren á son llindar pera donarnos la benvinguda.
 La alegría brillava en tots aquells rostres, tot son pensament y tot son afany era la festa que se celebrava aquella nit: entrarem dins; res componia la gent que haviam vist fins allavoras per la que hi vejerem després; alló era cosa de mágica; de totas las portas y portetas anavan sortintne y sortintne, com que semblava que acabariam per no cabre á las moltas y espayo-