Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/335

entre mitj de la espessedat del fosch vert dels pins se destacavan de una manera estranya, responia:
 —Mírals, mírals, son las ánimas de mos antepassats que'm esguardan; digas, digas: son ánimas dampnadas ó esperits purs? mira allá al lluny, del fons del barranch ne surten flames, son del infern?… parla, parla. Oh! mira las flamas s' atansan, venen á devorarnos: fugim, fugim, oh! lluny, ben lluny; no 'm deixis, jo t' amo, sálvam, sálvam; la terra s' obra, l' infern nos demana! Y ab tremolosa má feu la senyal de la Creu demunt son front, y esclamant:
 —Pietat, senyor, pietat! caigué desmayada.
 Arnold la cullí en sos brassos; resoltament entrá en lo bosch, y la pujá demunt son corcer que cavalcá ell tot desseguida. Aquest no hagué menester esperons; al sentir sa doble carga s' encabritá, y, com un llamp, se llansá desbocat per entre 'ls pinetons; res lo deturava, las brancas fregavan per tot arreu als fugitius, mes res podia fer lo jove pera evitarho; ab una ma aguantava la brida, ab l' altre á la donzella; lo corcer no necessitava esperons ni feya cas del fre; correns sempre anava per aquell bosch donant voltas com un foll al entorn del barranch com si volgués tirarshi, mes cada volta que ho probava feya un renill espantós, s' encabritava, 's girava y altre volta comensava sa desatentada carrera. Molt de temps feya que aixó durava, las estrellas menos brillantas havian ja desaparegut de la celestial volta, aviat la campana de la Parroquia tocaría la oració del matí,