vant, l'un de ells se posá al peu de la torre que forma 'l forn, l' altre saltá á sas espatllas y d' allí demunt la teulada del forn; després donant las mans al altre lo ajudá á pujar; quan tots dos foren dalt empenyeren suaument la finestra que allí hi havia; la fusta corcada y vella de la finestra cruixí, mes no s' obrí, restaren quiets una estona tement que algú no 'ls hagués sentit; mes veyent que no era aixís tornaren tots dos á l' hora á empenyer la finestra, aquesta torná á cruixir y s' obrí de bat á bat; ells dos saltaren dins; un crit que fou ofegat ans de que acabés se sentí dins de la cambra y quasi al mateix instant tornaren á sortir tots dos portant un bullo blanch com si fos una persona humana y devallaren del mateix modo que havian pujat cuidant molt de fer cap dany á sa preciosa carga. Quan la tingueren abaix la entregaren al que allí 'ls esperava, y á una senya que eix los feu se 'n anaren, montaren sos cavalls y 's j untaren á la comitiva que en lo call los esperava. Los d' eixa 'ls preguntaren tot baix:
—Ha anat bé?
—Sí, tot seguit vindrá ab ella.
Mentrestant la robada donzella obrí 'ls ulls que la por los hi havia fet tancar al veures arrebassada per aquells dos homens. Lo primer que 's presentá á sa vista fou lo galan cavaller que l' havia enamorada, lo qui la anava com aquell qui diu arrossegant lluny de casa seva; ella no podia tornar en sí de sa sorpresa. Era un somni? Era ell, lo estimat del seu cor, lo qui ab ella estava? ¿mes ahont la duya, ahont anavan?
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/333
Aquesta pàgina ha estat revisada.
