que s' hi llegia la tristesa al primer cop d' ull, portava graciosament sa gorra de trovador, al bras penjada sa lira, y per entre sa jupa y sos calsons hi brillava lo puny de sa daga. Totas las miradas se dirigiren á ell.
—Ompleli lo beyre avans de cantar; digué Arnold á un patje. Mes lo donzell rebujá lo beyre.
—Canta, donchs, digué ab tó despreciatiu lo Baró; mes avans dígans lo títol de ta balada que segons ha dit lo majordom es la proesa de algun diable.
—Eixa balada, senyor, es certa y s' anomena: La Font del Infern.
— Oh, com m' agrada lo títol; bebem, senyors, á la salut de mos vehins del torrent y de la seva font: sí 'm fos possible enviarlos un beyre d'aquest ví, á ben segur que ja mes no hi farian rajar aigua de sa font, lo que no deixaria de ser una ventatja pera mí.
Tots aplaudiren la ocurrencia de son hoste, y 'l joglar despenjant sa lira comensá son cant.
LA FONT DEL INFERN.
A prop de la font n' estava — dins del torrent.
la donzella mes hermosa — del alt Vallés.
Dintre l' alzinar cassavan — grans cavallers;
tot perseguintne una cerva — baixá l' un d' ells.
La nina mitj eonturbada — baixá 'l front bell
mentre ell posava sos llávis — sobre dels seus,
Los de la pobre donzella — tots s' han encés,
que 'ls del cavaller cremavan — com foch d'infern.
Fadrins de las eneontradas — ploreu, ploreu,
perduda heu l' hermosa nina — del alt Vallés.
que lo cassador no n'era — pas cavaller
qu' era l' anima dampnada — de Lluc!fer.
De l' aigua d' aquella roca — ay! no 'n bebeu
que 's aigua que crema 'ls llavis — la font d' infern.
