Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/329

senyal de la creu, aná pera tancarla, mes son senyor lo detingué.
 —Plaume veure aqueix desbordat torrent y als arbres corpulents toparse uns ab altres ab la forsa del vent, y encara mes que aixó, aquesta claror ara roja, ara blava, móvil y serpentejadora dels llapms: digué Arnold alsant son beyre per miléssima vegada.
 Lo majordom torná á senyarse tot mormolant ab tó de súplica:
 —Senyor, no ho fassau, permeteume tancar la finestra; no sabeu que qui mou aquest burgit, que qui mou aqueixas pedras, que qui fa eix soroll espantós, es l'infern, l' infern que es aquí, dessota mateix d' aquest torrent?
 Una rialla estrepitosa acullí las paraulas del pobre vell.
 —Cóm saps tú que tenim tan bon vehinatje? preguntá un.
 —Oh, seguí 'l majordom tot aturdit, ¿com ho sé? ¿qué per ventura no ho sap tothom? se 'n contan mil cosas horrorosas; entre altres una succehida ab una donzella del poble no fa gayre temps en la font de la roca, ahont se li aparegué un galant cavaller pera enamorarla, que no era altre que 'l dimoni (y 'l majordom torná á senyarse); mes qui vos ho esplicará bé tot aixó, si voleu saberho, es un joglar á qui la tempesta ha obligat á demanar aculliment.
 —Que entri 'l joglar, que entri 'l joglar, cridaren tots á l' una.
 Lo joglar entrá: era un jovencel ardit y galan, tenia una fesomia espressiva y bella mes en la