Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/321

 Lo sacerdot li doná un calmant y procurá assosegarla acotxantla, y aixugantli la suor.
 —Fantasma, fantasma, per qué te 'm apareixes en aquets instants?
 —Calmeuvos; ¿com atormentarvos, si Deu es tot amor y tot bondat?
 —Mes ell; ell, lo frare, me perdonará?
 —Vos ha perdonat ha fa molt temps.
 La moribunda procurá alsar sas mans y ja no tingué forsas; lo seu vetllador volgué ferli sostindre en ellas un Sant Cristo, que no tingueren esma de aguantar; seguí parlantli de arrepentiment y perdó, esperant una resposta ó un moviment que li indiqués que aquella ánima se salvaría. La dona mogué 'ls llávis, y ell anhelós y esperansat aplicá á ells sa orella, mes res entengué de lo que volian dir.
 Poch á poch, aquella vida s'aná acabant, acabant. Lo sacerdot redoblá sos esforsos. Tot d' una, la dona, semblá com si estirés la má, y donantli la seva lo sacerdot, ella li estrenyé y doná l' últim sospir; lo ministre de Deu s' agenollá devant aquell ser abandonat de tothom, pel que ningú tenia un prech ni una llágrima, d' aquell sér que l' havia procurat fer morir á ell en mitj de cruel torments; y á quí ell, inspirat per Deu era lo destinat á ser lo únich que la acompanyés en los últims moments de sa vida, á salvarla y 's posá á resar.
 Tragué 'l breviari tot comensant lo De Profundis, quan uns passos pesats se deixaren sentir en la porta; lo ex-claustrat aixecá 'l cap y vejé als enterradors de morts.