Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/319

lible y justicié de qui ni s' havia recordat may en sa vida y al que havia tan ofes.
 —Estich perduda, esclamá, estich perduda.
 —No, no, no esteu perduda germana mentres vos quedi un alé de vida si lo empleu en arrepentirvos.
 —He ofes aquest Deu ab accions, paraulas y obras, no hi pot haver perdó pera mí.
 —La misericordia de Deu es infinita.
 —Mos crims son grans, jo 'm moro.
 —Per grans que sian los vostres crims, mes gran es lo poder del Senyor pera perdonarvols; creyeu ab ell, espereu ab ell, ameulo, arrepentiuvos y sereu salvada.
 —Oh may! aixó no pot ser.
 —Una llágrima sola vos pot obrir las portas del cel; llenseula per la salvació de la vostra anima!
 —Lo cel diheu, lo cel per mi, quan totas las fantasmas enlluernadoras que han passat devant meu en la vida se 'm presentan ara aquí devant mateix rihentse de mi perque estich postrada al llit y no 'ls puch seguir; oh! si jo 'm pogués alsar no vos enriuríau, vosaltres infames que gosareu ab mi y despres me tractareu com á cá leprós; y aquestos altres, qui sou? ah! ah! ah! ja 'ls conech, mos fills abandonats, los que tingué en ma primera joventut, y com s' han fet grans! que grans s' han fet! mes que venen á fer aquí? á befarme perque estich malalta? anau al burdell fills de mal pare!
 Oh! y que es alló, seguí mitj aixecantse del llit ab los ulls desmesuradament oberts y en los