Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/316

populosos quasi deserts y per tot arreu tancadas las portas!
 En quant als barris baixos ab tot y que eran mes poblats, la tristesa 's feya mes sensible: posats los habitants uns demunt dels altres, com se sol dir, en casas petitas y mal sanitosas, de pisos bruts y foscos, pochs eran los dias en que la mort no hi fes presa.
 En aquells carrerons y aquellas altíssimas casas en que ab prou feynas si al istiu hi brilla un raig de sol y en las que apenas s'hi introduhia un alé d'aire, lo cólera semblava estarshi á sos amples: molt havian fet las personas á qui estava encarregada la custodia de la Ciutat, mes res hi bastava, cada dia era mes la miseria y la mortandat.
 En un d'aqueixos carrers y en una d'eixas casas, en lo pis de dalt de tot, lo mes petit y miserable, en un mal llit de pots y banchs, demunt de una vella marfega hi jeya una dona ja de edat atacada del mal.
 A la poca claror que entrava per la petita finestra del quarto 's veya que la miseria y falta de netedat hi regnava tot arreu, al mateix temps que la xardor del sol que queya aplomat sobre 'l pis y 'l baf pestilent que llensava la malalta, feyan d' alló un cuarto capás d' enmalaltir al de salut mes bona.
 Los estadants de la escaleta, al veurela ab lo mal, pera no encomanarsel, posaren las medicinas al costat del llit, y sols hi pujava algú de tant en tant tot tapantse 'l nas, pera veurer desde la porta si aquella era morta encara.