Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/289

ma que rotllada de las altres estava sola la alsina ab la estrella al mitj del front y lo vestit de perlas d' aigua. Res mes veya que á ella ni res se li endonava de tot lo demés. Parat vá quedarse un moment, mentres una quietut suma deixava sentir lo murmureig de l' aigua y los batiments de cor de la donzella, que freda com un marbre allí se l' hi havia aglomerat tota la sanch.
 Lira-armónica entre tant sentada al altre costat de la font comensá a deixar sentir lo dols acort de sa lira de jonchs y canyas guarnida de perlas d'aigua.
 Per fi, atansantse lo jove uns quans pasos en vers la regina li digué:
 —¿Quí sou? sou dona ó ángel? vos ha enviat lo cel pera salvarme ó sou lo esperit del mal que á mí me vol perdre? Hermosa sou com lo estel de matinada, brilla vostre hermosura mes que 'l sol: oh! aymeume, aymeume, si no voleu que mori als vostres peus.
 Las fadas fixos los ulls en sa Regina, esperavan una senyal seva pera coneixer t!o que debian fer al atrevit que gosat havia posar los ulls en ella.
 La fada allargá son tornejat bras á la esmeragdada pica, ahont se ficaren totas junt ab ella mentres lo jove ab son desespero de genolls en terra y cubrintse ab las mans sa cara, cridava sempre.
 — ¡Aymeume, aymeume per pietat!
 Com si fos lo ressó de eixas paraulas se sentí