Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/281

Aquesta pàgina ha estat revisada.

's recordaria si no ho feya, la tragué d' allí dins mitj desmayada.
 Ja era hora: al sentirse besada per lo aire pur obrí sos esmortuits ulls y 's trobá á la porta de la Torre dels Rocaforts. Lo sol havia já passat lo mitj dia, mes brillava encara ab tot esplendor; ella 'l contemplava com á una cosa estimada y que 's creu no veurer may mes, mentres respirava ab afany lo aire fresch y pur de que tanta falla 'n tenia: menjá una mosta de ginjols y refrescá sa boca ab la aigua que al peu del ginjoler brollava, y revinguda ja ab tot aixó, emprengué la caminada que feya ja mes per por á las amenassas de la bruixa que tan mal feya als que tenia odi, que per altre cosa. Y camina que caminarás, arrivá á aquella baixada del singla que devia conduhírla á Quinlanas, quan ja llustrejava. Cansada y tomantli aquella gran por, que feya vint horas apenas la deixava, va sentarse tota desconsolada mirant la casa malehida: si hi aniré, si no hi aniré pensava; quan girantse en vers aquells dos turons com mitja taronja que al cap de lo camí hi havia, li semblá ovirar una ténue resplandor: moguda per la curiositat (que ja no havia de ser dona) s' aixecá tot caminant cap allí unas deu ó dotse passas, al cap de las quals trobá una mata de hermosísima Ridolta que ab sos botons vermellenchs guarnits de envellutada y blanca ploma pareixia dirli:—Cullme, cullme. Y si ho faré y sí no ho faré, ella que 'n trenca un brot. Tot just en los dits lo tenia, quan veu una jemada mota de Centaura ab sas floretas vermellas ador-