ulladas que res de bo volian dir. A derrera de la bruixa y demunt d' una taula plena de pots y ungüents, hi havia un cor que á la donzella li semblá haver sigut de persona humana; estava tot clavat d' agullas (que segons lo dir de la gent ab cada una d' ellas al clavarla, havia causat un dolor á aquest ó á aquest altre) y xiulant com una boja la oliva donava salts desde la taula á lo cap de la bruixa que molt contenta semblava que estés de aquestas caricias, y treyan lo cap, per fi, de tots los recons y clivellas de las parets, una munió de llargandaixos, serpetas y altres animalots per lo estil. Esgarrifada la pobre nina hauria volgut tornarsen, mes ja no hi era á temps; s' havia tancat la porta derrera d' ella.
—Que vols? va demanar la bruixa.
Y ella que ni á alenar gosava, respongué:
—Jo so una pobre nina á qui un galan tirá amoretas en las derreras balladas, y venia á consultarvos... si fora cert que ell m' estima.
La bruixa la mirava ab sa rialla de diablessa y lo gat y la óliva freturosos semblava que esperessen sa resposta per veure si devian ó no devian alegrarse.
—Ahont es ton aymador, ó ahont se podria trobar poch mes ó manco?
—Demá á las nou ó deu horas de la nit ha de estar de tornada de Centellas ahont á anat á trajinar feixinas.
—Saps per quin camí passará? Torná á preguntar la vella.
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/276
Aquesta pàgina ha estat revisada.
