dits mes sens que li fes donar cap volta, sa filla sentada devant d' ella, tirava de tant en tant un buscayot al foch; aixís estavan las duas sens dir una paraula, estremeixentse al mes petit soroll que de part de fora vingués. Trucaren á la porta, mare y filla 's miraren plenas d' ansietat y d' esglay: tornaren á trucar ab mes forsa que l' altra vegada, la noya llavoras tota tremolosa, la va obrir y entrá 'n Feliu; sa mare llensá un crit d' alegría, mes prompte son rostre espressá lo mes gran temor; 'n Feliu duya 'ls cabells enterament escabellats, lo jech mitj caygut, y sa cara groga y esfaraida feya por.
—Mare, digué, doneume tot seguit algun diner, alguna roba, que me'n vaig per sempre.
Sa mare s' hi atansá plena d' angunia, y agafantse á son coll,
—Fill, li digué, ¿perqué 'm vols deixar?
Mes al mateix instant 'n Feliu feu un moviment pera desferse dels brassos de sa mare, y al ferho deixá en descubert una taca de sanch que fins llavoras los plechs de la mániga havian amagat: la viuda llensá un crit d' horrorosa angunia, y caygué com morta en terra. La noya 's tirá demunt de sa mare ab lo bras estés en vers lo seu germá, dihentli:
—¡Assassí, tu has mort la mare!
En Feliu sortí de casa seva boig, desesperat y sens darse rahó de lo que 's feya, son mateix trepitj lo espantava, las brancas dels arbres al tocarse las unas ab las altres al impuls del vent li cridavan: «Assassí, assassí, tú has mort ta mare;» las campanas brandant á somatent re-
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/271
Aquesta pàgina ha estat revisada.
