rat d'Ocata, 's pitjorá de tal manera que fou menester donarli los Sants Sagraments: bé anáren á avisar á 'n Feliu tot desseguida, aquest volgué acavar lo sarau: quan va arrivar á casa seva, son pare ja havia perdut la paraula y sols li doná una mirada que ab tot y ser tan dolent 'n Feliu, li entrá fins al fons del cor: eixa mirada fou l' última que llensá 'l bon home; al cap d' un xich ja era cadávre.
Per alguns dias 'n Feliu se portá bé ab sa mare; la cuidá y li tingué bon respecte, mes després torná á s' antiga vida; la pobre dona li deya com no tenia res pera donals per menjar ni á ell ni á sa filla, si ara que ell era gran y la única y natural ajuda de la família, no treballava; l' únich que á tot aixó responia, era que venguessen los pochs trastos que tenian, y pera donar l' exemple, 's vengué totas las eynas que sos pares ab moltas economías havian pogut comprar: res havia estat lo mal que fins allavoras havia fet en vista del que va fer d' aquesta hora endevant; á voltas estava setmanas sens atansarse á casa seva, ningú sabia lo que feya ni ahont anava, mes sa mare d' aquella hora endevant fou acomesa de mortal tristor, y quan hi anava son fill restava una estona com espahordida y consirosa com tement alguna desgracia.
Un dia que n'Feliu anava á missa, al ser al cap demunt de la costa vegé que havia caygut la testa de mort de dalt de tot de las que formavan la creu que á la paret cantonera y á una regular alsaria hi havia, quedant tota capulada.
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/268
Aquesta pàgina ha estat revisada.
