Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/266

puch pas dir lo que pera mí allavoras passava. Al entrarhi s' aparexian ja á mos ulls mas estimadas aurenetas qu' entrant y sortint ab son vol rápit, lleuger y capritxós, y ab sos festívols cants, parexia que 'm donavan la benvinguda: allí hi havia també en mitj de las teuladas los nius de las pardalas quals petitets jo amanyagava ab tota l' alegria del meu cor: tot seguit me 'n anava á la part del derrera a saludar á l' alzina que cubreix ab sas brancas la finestra de ma cambra, á lo torrent que passantne per sos peus, tot ombrívol banya las rocas que serveixen de fonament a la casa, després á lo prat que ab mes flors que no pas herbas s'esten á un costat, á lo bosch que 'l segueix fentne costeta ab tanta espessetat de brolls y matas, que quasi no pot entrarshi, y al altre cantó lo antich y negrench pont, y las gemadas quintanas. Tot quan á mos ulls se presentava era hermós, bonich y ple de bellas recordansas; al últim ma vista instintivament com si al cor li faltés alguna cosa se dirigia cap á un serradet ahont al cim hi ovirava la Esglesia ab son campanaret punxagut y la Creu al cim dominant tot lo terme. Llavoras ma ánima s' omplia de santa unció, y sens adonarmen sortia de mos llavis un prech al Sant patró del poble, que'm feya 'l pler de permetrem tornar a veure tan estimada terra.
 Pesars y afanys me'n han privat per molt temps d' anarhi, mes com tot lo d' allí te per mon cor tan alta estima, permés me será al menys parlarne, contarne un fet que anys fa que hi succehí, y que demostra que las santas