Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/261

Aquesta pàgina ha estat revisada.

ners no sian ben plens, nostres cups á doll no rajin, ni que no sia enterament conresada tota la terra del nostre regne: aixís com tampoch espós no haurem que no haja en sa manera trevallat, puig lo desenfeynament es lo pare de tots los vicis, y per ell havem deixat la habitada terra y 'ns havem agomboyat en aquest erm.
 Los tres princeps s' en anaren tots avergonyits; perque ¿que havian fet ells tota sa vida? res: ni havian mirat lo bé de sos vasalls, ni havian exercit la caritat de la manera que 's deu, ni havian donat bon exemple ab sas costums, ni 's distinguiren per son valor y prudencia en las batallas, en fi res havian estudiat ni fet en sa vida que 'ls pogués aprofitar y tres donzellas, solas ab la sua ignocencia, virtut y activitat, havian convertit un erm en un deleitós paradís.
 Passaren mes anys; sentadas las tres donzellas en mitj d' un prat teixian garlandas mentres los tendres anyellets pasturavan, quan de sobte, vejeren al lluny del lluny arrivar á los tres princeps que las habian visitadas anys enrera: no vestian ricas galas com la primera volta que hi anaren, ni eran joves y gentils com alashores, tenian lo rostre ple d' arrugas, grisats los cabells y enmorenida la cara, mes ab tot y aixó respiravan un ayre de grandesa é inefable benestar que estavan molt lluny de tenir la primera vegada, y ademés semblavan mes robustos y fornits. Atansárense á las donzellas que cubertas ab sas blancas túnicas de llí, y coronadas d' euras sas hermosas testas, esperavan.