graciada ciutat; mes en tot y esserne ja tan lluny, semblavals encara sentir ressonar en sas orellas los crits de rabia y frenética venjansa; pareixíals veurer encara aquells rostres verdosos y demacrats, aquellas figuras raquíticas y neuladas, que eran ben bé la espressió de sos mesquins sentiments. Mes res d' aixó allí hi havia; l' ayre corria lleugerament per entre las hermosas pollancredas y daurats camps d'espigas ben rublertas que d' ací d' allá s' estenian.
La mes petita de las donzellas, quan estigueren assegudas, tragué de son pit ahont lo tenia amagat, un graciós pinsanet al que doná llavors de cánem que esprés per ell portava en la butxaqueta de son pulit devantal.
La mitjana entre tant s' aixecá y ficantse adins d'una vinya s' entrabancá ab un tendre serment que 's desprengué del cep; ella que 'l
cullí y guardá religiosament ja que semblava que ell per ella hagués deixat al qui li havia donat vida.
—Anemsen, digué llavoras la mes gran alsantse. Mes, al ferho, no sé com s' agafá ab las espigas de blat, de las quals n' hi restá una á la ma. Y ella que religiosament la guardá com un dó de Deu.
Y caminaren molts dias, y á la fi arrivaren á un lloch tan aspre y solitari, que semblava que may havia estat trepitjat per persona humana.
Y la mes gran que diu:
—Plaume aqueix lloch, voldriau quedárvoshi?
—Oh si, respongueren las altres.
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/257
Aquesta pàgina ha estat revisada.
