Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/254

—¡Fill méu, cridá; fill méu! ¡Oh! Vina Pau, vina que nostre fill ha tornat.
Las llágrimas y sanglots ofegaren sa veu, en tant que 'l jove que havía acompanyat á las senyoras la agafava entre sos brassos y la omplía de besos y llágrimas.
A tot aixó, en Pau, apoyat en sas crossas y acompanyat dels vehins, sortía també de la casa tot conmós y dihent:
—¿Ahont es, ahont es? digueume per Déu si es cert.
No tingué de preguntarho més; son fill, desprenentse dels brassos de sa mare, se tirá als séus, y després á cullir en ells á tots los séus germans.
—¿Pero còm has tornat, fill méu? nos havían dit que no 't veuriam més: ¿es acabada la guerra?
Tothom los rodejava, y per aquellas colradas caras corrian llágrimas de tendresa; en quan á las duas senyoras, res podian dir de tan conmosas, y dolsas llágrimas corrian per sas galtas.
¿Qué se 'ls hi endonava ja á aquella pobre gent de la casa arrunada ni de res, si tenian á son amat fill entre sos brassos, y si hi hauria ja qui trevallés per lo sustento de la familia.
Ell, son fill, fou lo qui s' entristí al veurer tanta miseria y l' estat del séu pare.
—Vostre pare curará, li digué la senyora; Déu nos fará aquesta gracia; que prengui los banys de Caldas, si aquestos li son bons; que 's fassa tots los remeys necessaris, que tot se pagará, y en quant á la casa, feu que vos ajudin un xich