Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/245

Aquesta pàgina ha estat revisada.

hostal, sens haver vist primer la miraculosa imatje de San Sebastiá per quí la vila té particular devoció.
 Com que al dia següent havian de marxar al Estany ahont los esperavan uns amichs, y qual monastir volian visitar per haver sentit á parlar de sos bellíssims claustres, no tenian temps per perdre.
 La ferrera de la plassa de Sant Sebastiá, ó sia la sagristana ó encarregada de la iglesia, agafá un feix de claus y fentlas dringar la una ab l' altra, obrí la porta, que ja era tancada.
 —Aquesta imatje, los va dir, no 's pot ensenyar sense que 'ls ciris sian encesos, com se sol fer ab lo Santíssim; perque eixa imatje es miraculosa y feta de mans d' ángels.
 —¿Nos voléu contar com fou aixó? digué la senyoreta.
 —Prou, respongué la ferrera.
 —Era ja fa molts anys, lo ménos tres ó cuatre cents.
 Una peste que á tothom matava s' havía ensenyorit de Moyá y tots los séus vols: crech que arrivava fins qui sab ahont, á Barcelona y tot: lo desconsol era gran, casas hi havía que havían quedat desertas; llavoras lo poble feu prometensa al gloriós mártir de construirli una iglesia baix la séva advocació.
 L' Hospital en lloch de ser abaix, prop la parroquia, com ara, era aquí, en eixa plassa y servía no sols per los malalts sino pera recullir pobres pelegrins.
 Donchs bé, un vespre, y quan ja s' havía vo-