Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/234

que una especie d' angunia, d' esglay, de terror s' ampará de mí; aquella figura esgroguehida, demacrada, alta, sens moviment, fixos en mi sos ulls, me tenia paralisada de tal manera que no poguí fer un pas ni dir una paraula; aixis passaren dos ó tres minuts, per fi, fent un esfors sobre mi mateixa arrenquí á corre; jo no'm recordo per ahont, mes fugint d' aquell lloch; al cap d' un xich me vaig parar, y girant lo cap enrera, trobí á quatre passas de distancia al home del cementiri; per segona volta sentí gelarsem la sanch; torní á empendrer via, mes clara y distintament vaig anar sentint sas petjadas darrera meu: si jo caminava depressa ell tambe hi caminava; si jo deturava 'l pas ell lo posava á la mida del meu, y si jo 'm parava ell se parava també sempre á la mateixa distancia. Caminant sens direcció 'm trobí á l' altre part de la Sagrera al peu de las casas de darrerra la iglesia en mitj d' un bellísim prat; á devant meu s' aixecava la espadada y longa montanya que dona sa ma dreta á San Miquel, y ab la esquerra sosté lo Single de Vall-de-Ros, lo primer raig del sol coronava sa enlayrada cima y aquella hermosíssima claror encoratjá mon oprimit cor, y emprenguí pressurosa vers lo estret y curt carrer que dona á la plassa. Totas las casas tant d' eixa com dels dos únichs carrers que hi ha, eran tancadas, la gent ó encar dormian ó eran á missa primera; una sola n' hi havia d' oberta en la qual me vaig ficar, mes sens trobarhi á ningú, en ella restí molt de temps quieta y callada. Al cap d' una estona vaig sortir creguda que hau-