Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/233

es massa trista pera que dongui á coneixe los autors de fets massa certs per desgracia. Com anava dient, donchs, se presentá á ma vista lo molí de la... algun temps enrera ple de vida y animació y ara trist y desert, arrendat lo lloch de moldre á un de fora poble, y tornadas vinyas ó erms sas ombrívolas pinedas; sols dalt d' una enlayradíssima roca á la que es enterament impossible puga arribar petjada humana, un pi ajegantat balanceja sas verdas brancas com burlantse de la impotencia del llenyater; tot aixó m' portá á la memoria la historia que vaig á contar, historia senzilla, tant com que ni quasi argument te, mes al ensemps, com he dit, ben trista.
 Era un matí, de bella matinada, la claror del dia acabava de ofegar la llum de la estrella mes brillanta, las brancas dels arbres dolsament se balandrejavan, las herbetas eran totas engalandadas ab ricas gotas de rosada, y las mormolantas ayguas cap avall entre mitj de flors discorrian, la naturalesa tota semblava despertarse y saludar alegrament á la naixent aubada; la casualitat feya que jo 'm trobés en aquella hora dins lo petit cementiri de Riells; caminava, fixos los ulls en terra, pensant en los dolors sens fi que en aquell lloch ne naixen y 's concrian, quan me semblá veure una figura humana posada al meu devant; alsí los ulls y 'm trobí cara á cara d' un home ó millor diré de una sombra d'home, tan demacrat estava; fos lo lloch en que se 'm aparegué, fos la hora, fos jo no se que, una cosa de la que alashoras no me 'n doní comte;