Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/226

caría si la estimava. Mentres tant las altres fadas havían comensat al entorn d' ells una voluptuosa dansa al compás dels sons de las liras de jonchs y del cant de las sirenas; la fada era tant hermosa y encisadora, la nit tant bella y tranquila, y aquells cants y balls tant incitants, que ell se sentía sense forsas pera resistirla. Li tenía sos brassos alabastrins passats al entorn de son coll que'l sujectavan com dolsas cadenas, son cabell, embaumat ab totas las olors que las flors llansavan de nit, passava mogut per un ayret delitós fregant sa cara, sas paraulas eran dolsas y tendras fins al punt que ell ja no podía mes y anava á estampar un bes en los llavis de la encisadora fada; quan de sobte 'l gall cantá, al veure 'l primer raig de llum del naixent dia, y la campana de la iglesia, soná la Ave María.
 L' encís havía desaparegut; las donas d' aygua, follas y plenas de coratje, s' havían entornat al fons de las ayguas á amagar sa rabia y vergonya, després de haver fet vans esfors pera arrossegarhi á ell, més com son poder estava ja acabat en aquella hora res pogueren ferli: y ell, aixecant sos ulls vers la esmortuhida estelada, vejé cernintse per los aires á sa dolsa estimada que, ab mirada trista y carinyosa ensemps, lo reconvenía.
 Desde aquell dia no passá may més devant del gorch que no fes la senyal de la Creu; y quan volía recordar mes á sa estimada, anava á pregar prop de las blancas margaridoyas que cubrian sa tomba.