Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/223

Aquesta pàgina ha estat revisada.

dels dos enamorats; y cada diumenge succehia lo mateix, y sempre 'ls feya tornar en sí de son arrobament lo greu sospir que la fada exhalava quan arrivavan al punt en que 's deyan mes dolsas paraulas.
 La donzella no podia atinar lo perque l' aygua del gorch que sempre havia estat quieta y fins com joyosa quan ella hi anava á consultarla sobre sa hermosura, desde que un tant bell galant la pretenia, no la deixava may enmirallarse; sempre feya remolins, sempre sa aygua tant clara tenia una color verdosa, pero sobre tot los dias en que ella, pera apareixer més bella als ulls d' ell, se posava los richs corals de la magrana, era cosa de bellugarse tant aquella aygua que fins li feya rodaments de cap. Quan ho digué á sas companyas, li respongueren que no s' hi atansés may, puig que aixó ho feya que 'l gorch era xuclador, pero masa cofoya la donzella de sa hermosura y massa ditxosa pera témerse de cap mal, anava tots los dias á rentar sas mans y cara y á enmirallarse en lo gorch. La felicitat la feya semblar més bella encara, sent causa de que la dona d' aygua que allí habitava se enfellonis mes y mes cada dia. Un d' aquestos tornavan nostres dos enamorats de fira; jo no sé lo que van dirse, més sobte las ayguas s' aixecaren ab grans remolins, los jonchs s' estremiren y fins la terra semblá conmoures. ¿Qué havia estat alló? ells dos fugiren atemorisats. Lo diumenge vinent, la hermosa pubilla baixá com de costum á rentar sas mans y hermosa cara en lo gorch; l' aygua, cosa que no