Era una hermosa tarde de un diumenge de Setembre. Lo sach dels gemechs sonava tirabous y contrapassos en la plassa que, dalt de un turonet, y al devant de la Iglesia, es lo punt de reunió cada festa de tots los minyons y fadrinas del poble. La pubilla del Margarit, la hermosa jovensela que baixava tots los dematins á enmirallar sa gentil cara en lo mirall de la riera que al peu del turó ahont estava situada sa casa corria entre mitj de gemats arbres y de flors de tota mena, al sentirlo sonar, corregué presurosa á cullir los encarnats badochs de las magranas y, fent dels dos mes hermosos unas arracadas com de corals, las penjá en sas orellas; després cullí de son jardinet lo mes hermós clavell, y'l mirá y acariciá sonriguent—¿quina idea passava per sa imaginació?—calsá á sos peus las novas espardenyas, se posá 'l faldellí de grana, los mangots ab civellas de plata, y mes contenta y hermosa que la mes enjoyada dama, baixá á la riera á preguntar á sas ayguas si estava bella.
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/220
Aquesta pàgina ha estat revisada.
