imposar per aquella dona, mes li havia faltat esperit. Ab aquestas caborias arrivá ab lo seu espós apropet de Santa Coloma, quan deixant de pensar ab aixó, li esdevingué 'l recordase de la paga, y, curiosa com ella sola, no tingué espera de arrivar á casa seva pera veure lo que duya en son devantal, així es que trayent los panys de la trinxa ahont los duya ficats pera sostenirlo, guaytá dintre. Un plor de rábia y desespero fou la paga de sa curiositat; lo devantal estava ple de sorra: sense saber lo que 's feya, torná á ficar los panys del devantal á la trinxa despres de haver deixat caure lo que en ell hi havia, y tota furiosa volia tornar al castell á trobar á la dona, mes son marit la feu desistir dihentli que era en va, puig la primera vegada que ell la havia vista se li desaparegué de devant sos mateixos ulls, y lo mateix podía succehír-loshi á la segona vegada.
Així arrivaren á casa seva, y ella, tota concirosa 's tragué sou ample devantal pera mudarsel, quan al traures los panys de la trinxa, sentí que li queya en terra una cosa que dringava: mirá to qué era, y 's trobá ab un xinxó, espolsá 'l devantal y n' hi caygueren una pila mes: los pochs grans de sorra que en ell havian quedat, s' havian trasformat en xinxons. Llavoras conegué 'l cástich de sa tafaneria; prou corregué ab son marit al lloch ahont havian deixat caure la sorra, sols hi trovaren sorra y res mes. Podeu contar quiu fou lo seu desespero! be tenia rahó aquella dona quan los digué que si no ho miravan serian richs per la vida; mes ja eslava fet,
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/218
Aquesta pàgina ha estat revisada.
