Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/213

Aquesta pàgina ha estat revisada.

Verge 'l consol que no pensava trovar en las criaturas de la terra. Lo turó del Vent s' aixecava á sa ma esquerra arrencant de una pregona timba; á la vora del camí per hont ella passava, creixian grossissims castanyersse blants á centenaris roures, y que l' un per aquí' l' altre per allí, baixavan fins á l' estimbat fondo; á son enfront y al cim de la montanya, las negras y arrunadas parets del castell se dibuixavan com la carcassa d' un mort, y al peu d' aquest, un xich mes avallet, hi blanquejava la venerada ermita de la Verge en mitj de la gemada y fosca verdor dels agegantats pins. Quan ella hi arrivá, sos genolls se flectaren devant la tancada porta de la capella, y al cap d' un xich, tement que passés algú per allí, puig estava al peu del camí ral, se 'n pujá dalt del castell.
 Tol eran en ell ruinas y verdissas; sols en mitj s' aixecava sencera y com desafiant al temps la torre del homenatje, pero tant cuberta de brolls y argelagas que ni cap obertura ni forat s' hi veya. La dona entrá passant per demunt d' aquellas, y 's dirigí á una mina que hi havia al peu mateix de la torre y que esta cubria per un costat mentres que per l' altre la tapava un aglomerament de terra en forma de marge ahont se ficá. Desde allí veya las llums que brillavan en las casas de Santa Coloma com un aplech d' estels; y vingueren á sa memoria los anys de sa infantesa en que, estimada y volguda de sos pares, celebrava també, aquella nit ab lo tió y cantant las bellas cansons dels Tres reys, lo Noy de la mare, y lo de Amats ab la gayta,