Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/208

s' havia ja post y las estrellas havian eixit una á una á ocupar son lloch acostumat y ab sos ulls brillants contemplavan la terra ahont tot era pau y quietut: sobte una ombra aparegué á la revolta del carrer, una ombra que avansava ab prou feynas aguantantse, cridant y blasfemant com un condemnat. La trista donzella lo reconegué; era 'l seu amat; una llágrima lliscá de sas palpebres y son cor s' oprimí. ¡Era tant diferent de lo que ella 's pensava! Ella lo havia somniat bo y regenerat, l' havia somniat dols y amant com ella, y 'l trobava perdut y embrutit. No tingué valor pera esperarlo que fins alli arrivés, y aná pera ficarse dintre de sa casa, mancada de forsas: mes en aquell instant sentí una ma feixuga que la agafava y que ab tota forsa la llensá al mitj del carrer. Ella, d' esglayada, no pogué dir paraula, alsá la vista y la tancá horroritzada; semblávali impossible que fos aquell mateix ab qui allá en sa infantesa, com á vehins que eran, havia jugat tant, y que la ajudava despres, quan mes grandets, á cullir las fullas de morera pera sas cuquetas; que fos aquell á qui tant estimava. Son rostre cadavérich, sos ulls que semblavan eixirli de las concas, sos cabells erissats y bruts y son alé pestilent era capás de esglayar á qualsevol.
 —A qui esperas aquí en aqueixa hora? preguntá á la infelis donzella sacudintla bruscament.
 —Ah! digué ella fent un esfors, ¿á qui volias que esperés sino es á tú?
 —Infame, quan ni tan sols savias que jo fos