Diu que vivia á Molins de Rey un jove que, com del plá, y mes de vila, y haventlo descuydat una mica massa 'ls seus pares, surtí bastant dolent, tant, que era de tothom aborrit. Vingueren las quintas, y li tocá al minyó la sort de soldat; á ningú va dolre sino es á una pobre noya vehina seva á la qui ell havia sapigut enamorar.
Impossible es contar las llágrimas que ella va llensar; lo seu dolor fou estrem, tant, que al veure ell sa gran pena se 'n condolgué y li prometé portarse bé pera no caure en cástich com ella temia, arreglar la seva conducta pera ser digne d' ella, y quan fossen acabats los anys de servey, casarhi fent abdos sa felicitat.
Passaren dos anys: la noya seguia pensant en son amat; pocas novas d' ell habia sapigut, y encara aqueixas no eran pas de las millors pera donarli consol. Un cap vespre sentírense ressonar cornetas per aquell plá y un destacament de tropa fou allotjat per la vila; en ell hi anava 'l jove pero plé de vicis que en lo servey havian aumentat; en lloch de anar á veure á sa enamorada qui, plena d' afany, no 's movia del llindar de la porta pera ovirarlo mes de lluny quan hi anés, ab uns quants companys se dirigí á la taberna á jugar y á beure.
La noya seguia encara esperantlo; en son cor hi havia renascut la alegría, y ab tot y sa tardansa en anarhi no podia desconfiar. ¡Es tant dolsa la esperansa! Son cor batia fortament; á cada trepitj que sentia 's deya:— ara ve, tornaré á veure á aquell que es ma vida.— Mes lo sol
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/207
Aquesta pàgina ha estat validada.
