Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/197

Aquesta pàgina ha estat validada.

blanquinosa y altiva; á la esquerra y cap á mitjdia veyam la cinta de plata del rich Llobregat ab sas bellas riberas y gemats camps y, per fi, girantnos enderrera, descubrirem quasi al nostre nivell, al Montserrat!
 ¡Quin es lo catalá que á aqueix nom no 's conmou!: mitj cobert per la blanca boyra, fantástich ab sos puntxaguts pichs, respectuós per la joya que guarda; quí es que al ovirarlo no flecta 'ls genolls en terra y no sent en son cor santa unció! quí pot dir que al veurel no ha sentit, que sens adonarsen, no mormolessin sos llavis santa pregaria sortida de lo mes íntim de son cor. Aixó nos vá passar á nosaltres al veurer lo sant casal de la moreneta Verge damunt la boyra que á sos peus s' escampava fentlo pareixer edificat ó sostingut per blancas neus: per un moment, res nos diguerem, tan conmosos estavam ¡y com era hermós! y com lo admiravam! Allí lluny dels oys y malas volensas que 's concrian en las ciutats, lluny d' aquell ayre pestilent que minva nostras forsas, qu'enmalalteix nostre cos, que 'ns empetiteix l' ánima, ¡que be estavam, que be!; parexians respirar alens celestials, trobarnos mes prop la santa gloria, parexians ser gegants demunt la terra; veyam vilas y ciutats á nostres peus, fins las mes altas montanyas semblavans petits turons; y un mon de grandesas y de tresors se apareixia á nostra vista, que ni cap rey en lo esplendor de son trono, ab los diamants de sa corona y ab los homenatjes dels mes faels vassalls, s'ha sentit jamay mes rich, ni mes poderós de lo que ho eram nosaltres en lo