Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/192

guer fora de sí. Lo rabadá, mostrá los dits de la desventurada Elisabeth, entre 'ls que hi havia la bossa de seda, dihent:
 —També ella la tenia entre sos dits despres de morta.
 Berenguer se llensá demunt d' ell y ab sas férreas mans estrenyé lo coll del venjatiu rabadá.
 —¡Miserable assessí! ¿qu' has fet? Mes no, no mereixes tu morir entre las mans d'un cavaller; que vinga 'l butxí y que 't penji de la mes alta almena;-digué llensant lluny de sí al magullat pastor.
 —¡Ola! ¡mos guardias! trayeumel d' açí, ¡Ola!—cridá de nou veyent que ningú, li responia.
 —Es en va que cridis, que ningú t' ha de respondre,—digué lo pastor, un xich retornat.
 Furiós Berenguer, cridá novament una y una altra vegada: veyent que ningú acudia, obrí la finestra de bat á bat, y una remor primer confosa mes que se aná fent clara y distinta, arrivá á sos oidos.
 —¡Qu' es aixó!—digué com preguntantsho á sí mateix.
 —Es que ton senyorio ha acabat avuy; es que los soldats y vassalls de Mur aclaman per son senyor á en Lluch de Pedra-tallada.
 Berenguer girá lo cap, lo pastor ja havia desaparegut, sos ulls toparen ab lo inanimat cos de sa esposa que ab la mirada entalada y vidriosa, pareixia encara resguardarlo ab amor: per primera volta en sa vida se sentí sol en lo mon, vingueren á sa memoria los dias de amor y ternura qu' havia passat al costat d' aquella dona;