Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/19

Aquesta pàgina ha estat revisada.

los graners. Ab aqueixa incertitut passaren quaranta vuyt horas; passadas eixas, tornaren tots al poble, pero duhent al senyor que deyan que havia robat á la Francisqueta.
—Y donchs que no havian fugit tots dos? preguntavan la gent.
—Res d' aixó, responian los segadors; la partida del Grabat lo tenia pres de desde que sortí del poble, y nosaltres lo havem anat á rescatar: á fé 'ns ha costat, puig aqueixa gent sempre dormen ab un ull despert. Quan ja'ns pensavam tenirlos, pam, nos plantan una descárrega que ferí á en Bartomeu del bras, y apretan á corre per allí ahont menos nos pensavam: sort tinguérem que 'l capitá s' entrebancá ab una arrel y caygué; tenintlo á ell, diguerem als de sa partida:—Toquem, y toquem; vosaltres nos donareu 'l senyor y nosaltres vos donem lo capitá:—y á fé que 'l tal senyor ha tingut sort d' nosaltres, puig está mes prim que un fanal, se coneix que la manduca no anava gayre abundant.
—Pero, y la Francisqueta ahont devia ser aquells dias?
—Seria ab lo seu pare com nos va dir lo Pere Anton, perque á no ser aixís, ni aquest s' hi casaria com nos ha dit que fará aviat, convidantnos á tots á la boda, ni hauria anat á deslliurar dels lladres al senyor, esposant per ell las nostras vidas y la seva.
Lo cas es que 'l senyor torná al poble; tothom al veurel y al veurel á casa de la Francisqueta, comensá á dubtar de las murmuracions que sobre aqueixa pesavan. Lo senyor acabá de des-