Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/185

 —¡Mur... Mur, y Palestina!...
 Era al cap vespre d' aquell mateix dia, y prop la font del bosch estava, com de costum, la hermosa filla del pastor de Coll-morte; veyent que ja era tart, y desconfiant també aquell dia de veure á son amat, s' aixecá pera anarsen, quan las verdissas y falgueras se entreobrin y aparegué aquest.
 —¡Lo temps vola,—li digué precipitadament,—es menester que 'm segueixis, ó no 'm veurás may mes!...
 Sorpresa la donçella, lo mirava sens acabar de entendrel:
 Ell seguí:
 —Si m' estimas, vina, perque yo m' en vaig molt lluny d' aqueixas terras... ¿ma vida, mon amor!... ¡si no vols venir, adéu pera sempre!
 Contra lo que esperava 'l cavaller, ella lo deturá pel brás, dihentli:
 —No 'm deixis; espérat.
 —¿Vols venir ab mí?—torná á preguntar ell.
 —Sí,—respongué resolta la donçella:—sí; mes avans, es menester que 'm juris fer lo que 't diré. Jo no só lo que á tú 't sembla; lo pastor de Coll-morte no es lo meu pare.
 —¿Quí ets tú, donchs?
 —Jo so filla d' un Comte palaciá; ma mare fou nascuda en la terra de Espanya en que lo sol brilla mes fort, y en que las flors tenen mes vius colors; no tenia feudos ni senyorias, ni era de sanch real, mes era hermosa y pura com la llum del dia, mon pare la esposá, mes son maridatje fou de molt pochs conegut. Vingué un dia, quan