Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/174

veure si enamorant á la donçella de Mur, passava á sas mans la cobdiciada herencia, ab tot y los prechs que pera que hi consentís li feren, Caterina ni tant sols doná la mes mínima importancia á sas paraulas, com si entengués que li deyan pera riurer, y en quan á sa filla, ni que s' hagués ennamorat d' en Lluch, hauria cregut mes de 'l seu pare; aixís es que esperava tranquila la arrivada de aquell al qui no havia vist desde 'l dia en que va espantar á sa filla, dormida entre sos brassos. Eixa á la que mes directament tocava tot, estava recolsada en la gótiga finestra de la gran sala del Castell, vestida de blanch, y adornada sa testa ab filigranada corona guarnida de topacis y esmeragdas; semblava que ni s' adonès de tot lo que al seu entorn passava, blanca com un lliri al que la falta de sol ha fet pérdre la vivesa y galanura, tenia fita sa trista mirada en los últims raigs del sol ponent, que semblavan comiarsen ab recansa; ella veya desapareixer aquell raig de sol, com veya desapareixer l' últim dia de sa bella vida; ¿qué era lo que li esdevindria d' açí en avant? ¿qui era aquell qu' anava á ser senyor absolut d'ella? Res no 'n sabia; no tenia mes que una idea vaga y confosa d' uns ulls, y uns crespats cabells negres que, com un esperit del mal, se li havian aparegut un jorn al despertarse, y fou tan forta la impressió que li feu, que ho recordava sempre ab horror. ¡Y era aquest mateix, que tant la havia aterrorisada quan petita, ab qui ella devia juntarse per sempre mes! ¡Y era aquest mateix, que may mes desde llavoras s' havia deixat veu-