Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/172

Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Si acás ell la bén volia,
 ja hi haurá plors;
 ¡ay, pobre de la ovelleta!...
 Mes ¡ay del llop!
 Que 'n guardi bé sa nissaga
 si bé la vol.
 Quan lo llop en la ramada
 se n' es entrat,
 ¡ay, trista de la ovelleta
 si l' ha escoltat!...

III.

 Lo sol havia eixit resplandent y hermós, com si s' alegrés de presidir la festa que 's celebrava, y cubria ab sos raigs d' or lo Castell: tot allí era vida y animació; los patjes anavant d' ací d' allá, fent los preparatius de la festa; los guaytas, en las murallas, feyan brillar las armas que portavan ab marcial continent, y los vassalls de Mur mostravan en sas caras la alegría; y es que feya temps que no havia ressonat per aquells encontorns un sol crit que despertés lo valor d' aquellas gents; es que lo malaltís Archibald no 'ls havia portat may á cap batalla; es que després d' ell, havian vista cambiarse la espasa per lo fus, com se solia dir, y en aquells temps aguerrits, en aquella edat de ferro, era un enviliment estarse ab las mans creuhadas, ó fer vida pacífica, quan tantas lluytas hi havia pendents; quan tants llors hi havia per conquerir: aixís era, que al trovarse ab un capdill intrépit, aguerrit y valent, quals hassanyas havia pregonat la fama fins als mes remots confins, y trovantse que aquest héroe era fill de sos mateixos senyors, era cosa que 'ls omplia de goig y de entussiasme.