Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/171

res, no consentirán en que jo sia ta desposada, y tú mateix tampoch ho desitjarás may.
 —¡Ma dolsa aymia!... ¿y si jo no fos lo que tú 't pensas? ¿y si jo no fos mes que un aventurer, que tots los honors que tingués me 'ls hagués guanyat ab la punta de ma llansa?... ¿y si jo no tingués pares, ni casa tan sols ahont aixaplugarme?
 —¡Oh!... si fos així... ¡que felissa seria!
 En aquell mateix instant s' oigué lo só d' una gralla, y tot seguit la veu d' un pastor que comensá á cantar. La donçella s' estremí, y arrencá á correr mes lleugera que una cerva, mormolant:
 —¡Déu meu!...¡lo rabadá!
 Prompte las espessas verdissas la cobriren á las miradas del cavaller, que la seguia ab la vista, mentre lo rabadá cantava ab aquell tó dols, melancólich y monótono, al mateix temps que plé de vigor, y ab aquella particularitat que tenen los cants de nostra terra, qu' ab una mateixa tonada espressan tan diferents sentiments, segons son las paraulas que la acompanyan; aixís lo rabadá comensá sa cansó ab un tó de trista dolcesa, y lo acabá ab un de venjatiu y amenassador, que ressoná pel bosch com un cant de mort.
 Deya aixís:
 Quan lo llop en la ramada
 se n' es entrat,
 ¡ay, trista de la ovelleta
 qu' ell n' ha ovirat!
 ¡ay, trista de la ovelleta!
 ¡ay, del pastor!