Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/170

xacla-mels, y m' ha dit sempre:—No;—¿mes aixó qué hi fá, si tu ets aquí?
 La font anava mormolant pausadament com acompanyant las paraulas de la donçella, y los aucells deixavan oure sos últims y apagats cants com donant trista comiada al morint dia; y 'l cavaller, fixos sos ulls en los ulls de la donçella, escoltava sos apassionats mots, maravellat de sentirlos, puig devia ferli estrany oure semblant llenguatje á una filla de aquellas isardas selvas: un moment estigué sens' dir res; per fí, mes com fentse la pregunta á sí mateix, digué moll baix:
 —¿Y no has anat al Castell, ma dolsa aymia?
 —¡Ah! no, la alegría qu' allí 's respira, m' hauria fet mal; m' hauria dat gran pena: Elisabeth, plena de joyas, de galanteig y d' amor, m' hauria semblat que escarnia la meva dolor; ella diu qu' esposa á un noble cavaller que ha acomés altas empresas; valent, jóve, ardit, y hermós; ¡y jo que t' amo cent vegadas mes que Elisabeth á son promés,—seguí ab exaltat tó la donçella omplíntseli 'ls ulls de llágrimas,—jamay, jamay seré la teva esposa!
 —¿Y per qué no?
 —¿Per qué no? perque jamay s' ha sentit á dir qu' una serva esposés al Senyor.
 Lo cavaller feu un moviment de temerosa sorpresa, y digué:
 —¿Y no pot ser que sia així alguna vegada?
 —Pocas vegadas te só vist,—respongué ella aixugantse las llágrimas;—no sé qui ets, ni ahont vas, ni d' ahont devallas; mes sias qui sias, y vingas d' allá ahont vingas, si tens pa-