Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/169

 —¡Lo cor!
 Ell torná á alsar los ulls vers ella, y ella seguí:
 —Tota la tarde que t' esperava... ¡he plorat mes! ¡Tants dias sense veuret! ¡Sí sapiguesses quant he sofert avuy! Dematí... de bon matí... han ressonat per valls y serras las campanas, anunciant las bodas de la hereva de Mur; totas las fillas de Guardia y de Puig-cercós, han vestit sas robas mes hermosas; han fet poms de hemosíssimas flors, y han guarnit cistellas ab las millors fruytas, pera regalar á la jove Castellana; hi ha hagut balls y festas; y en mitj d' ellas, tothom hi reya é hi gosava, y jo 'm so tancat en ma cambra, plora que plora; ¡oh! ¡jo no haguera pogut anar al Castell!... ¡no haguera pogut anar á aqueixa festa!
 —¿Y per qué no?
 —¡Oh! tu no saps com tots aquests sorolls, com tota aquesta alegría m' entristeix; tú no pots imaginar la pena que 'm causa. Lo pastor de Coll-morte, vull dir, lo pare, despres mitj dia se 'n ha anat ab son remat y 'l rabadá; llavoras jo so pogut sortir de ma cambra, ahont m' ofegava, y he pogut venir, sense ser vista de ningú á respirar l' aire pur d' aqueixas ombrívolas solituts:—¿Vindrá? jo 'm preguntava; y 'l cor, ó 'l desitj, me deya:—Sí.—Mes lo temps passava y tú no venias. Llavoras me so arrencat la encésa rosa que pera tú duya en mos cabells; y so anat preguntant á cada una de sas fullas:—¿Vindrá?... ¿no vindrá?—y la rosa m'ha dit:—No;—mes jo no la he creguda, perque 'l cor ó 'l desitj me deya:—Sí.—Llavors ho só preguntat á la flor dels