Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/168

jeyan també á sos peus com á vensuts jegants, y semblava li prestessen vassallatje.
 En un d' aquestos turons, y en un fons ahont creixian grossíssimas y may espurgadas alsinas, y entre mitj de espéssa brolla que no deixava quasi pas, rajava una font de claras aiguas que 's perdian en la fondalada d' un torrent; allí prop d' aquella font, cuberta d' euras y xuclamels, hi havia una donçella sentada ja feya estona, semblava que esperés algú, puig cada volta que 'l vent feya moure las fullas dels arbres instintivament posavas la má al cor, contenia un suspir y brillavan sos ulls d' esperansa. Lo sol feu son curs acostumat, y al amagarse derrera una alta serra, la desconhortada donçella mormolá.
 —¡Avuy tampoch vindrá!
 Mes á lo mateix instant se sentí trepitj demunt las fullas secas, y separantse las verdissas y falgueras del costat de la font, aparegué entre ellas un gentil cavaller: la donçella llansá un crit de joya, y sas mans s' estengueren envers ell que las hi agafá ab amor dihentli:
 —¡Ma vida?
 —¡Mon amor!
 —¿Ploras? torná á dir ell.
 —¡Sí; mes ja mon plor es de joya!
 —¿Y cóm t' estavas aquí, tan tart?
 —T' esperava.
 —¿Sabías qué avuy vindria?
 Ell feu un moviment de llavis com pera ferli un' altra pregunta, mes ella, sens' darli lloch á ferla, digué ab commosa y baixa veu: