tirlo s' havia convensut que era en vá lo volerlo dissuadir de la seva idea; mes á son cor noble y generós, li repugnava quedarse ab los bens de sos antepassats vivint lo llegítim hereu: sos ulls per fí 's fixaren en lo noy que per la má duya Robert; era una criatura robusta y cepada, no tenia mes que vuyt anys y sa fesomia y sas miradas espressavan la ardidesa y la intel-ligencia, son rostre moreno, sos negres, espessos y caragolats cabells, y sos ulls foscos y brillants demostravan bé que pertanyía á alguna de aqueixas rassas nómadas de que estavan poblats los paysos aquells d' ahont venia lo seu germá.
—¿Es fill teu? preguntá lo germá petit al gran.
—Sí, respongué aquest.
Y sense qu' Archibald li fes cap mes pregunta, ab tot y que endeviná l' orígen de aquella criatura, agafant per la má á Robert lo feu entrar en una cambra que allí prop hi havia; Caterina, esposa del Senyor de Mur, estava sentada al peu d' una gótica finestra tenint á sa filla petiteta de tres anys que dormia entre sos brassos: Archibald, despres de haberla presentada á son germá, digué dirigintse á ell y mostrantli á sa petiteta filla.
—Robert, jo no dormiria en pau ni dins ma tomba si tu, llegítim hereu de nostra nissaga anavas errant pel mon ab lo teu fill, mentres que ma filla fos senyora de nostre antich casal; no vull tampoch desobeir la voluntat del nostre pare; ¿ne vols donchs que ton fill quan la edat tinga esposi á sa cosina?
Robert abrassá á son germá, y agafant ab una
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/164
Aquesta pàgina ha estat revisada.
