Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/157

xer de sas cavorias, mes al cap de poch temps comensá á esmentar lo lloch ahont era y lo que al seu entorn passava, fins que haventshi ja mitj acostumat, comensá á fer coneixensas entre aquells gelats y vaporosos sers. Entre ells s' hi contava una donzella d' ulls blaus, mes de un blau tan clar, que quasi eran del color del ópal; era la mes hermosa de las habitadoras de la regió de las boyras, puig era la única que tenia un xich de color als ulls, y la figura un xich mes terrenal. Segons li contaren á ell, sa mare un dia que devallá á la terra ab la boyra baixa, se deturá en un prat hont un jentil pastor guardava sas ovellas del que ella s' enamorá y de quals amors nasqué la donzella, essent sa mare, en cástich de sa culpa, desterrada en las petitas boyras que divagan solas y esposadas á que 'l mes xich raig del sol las desfassa. Allí plora, li digueren, sa falta y sas llágrimas geladas cubreixen de vegadas la terra com de una capa blanca, al que los habitants d' allí donan lo nom de gebra.
 Sabent tot aixó, res es d' estrany que poch á poch lo montanyés s' anés enamorant d' ella y que ella li correspongués. —Ara sí, pensava ell, que la hauré trobada perque aquesta minyona ficada en eix estrany mon ¿qué sap de las cosas de la terra? Ab ella, donchs, me casaré, que no té malicia y trobará com la cosa mes ben feta lo que jo li diga. S' hi declará y donat lo sí per ella, comensá á esplicarli las cosas que 's feyan en la terra; no solzament ella, síno los seus pa-