Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/156

Aquesta pàgina ha estat validada.

ble viure á sos gustos y maneras. Com havia fet molt de camí, no tardá gayre en adormirse.
 Lo dia estava nuvolós; gens ni mica no 's veya 'l sol, y la boyra anava baixant á poch á poch cap á la terra cubrint ja las mes enlayradas montanyas, entre ellas las en que estava nostre minyó. Tot adormit li semblá que s' en pujava amunt, amunt; que havia perdut la terra, y que jeya demunt un llit de flonjas boyras.
 —Será que ho somio, va pensar; mes tant y tant li semblá, que á la fí obrí los ulls y 's trobrá real y positivament en lo mon de las boyras. Amplíssims carrers y plassas en mitj de 'ls que hi havia gran munió de trossos de grossíssima boyra consemblants á monuments altíssims ó elevadas rocas, estavan esparramats d' açí de allá; per entremitj d' ells s' hi passejavan uns sers esllanguits y blanchs que al sol contacte de la ma d' una persona de la terra semblava que 's tenian de fondre y desapareixer; en sos rostres de broma s' hi veyan dos forats en lo lloch hont tenim los ulls, y en ells bellugarshi una cosa tota esblancahida que sens dupte seria la nina. Semblavan fantasmas mes que sers vivents; de res s' atalayavan ni feyan cas de res, caminavan com autómatas. Lo bo del pagés no sabia tornar en sí de sa sorpresa, y anava caminant tot ensopegant á cada pas ab aquellas grans rocas per las que no estava fet á transitar, per aquells amplíssims carrers, per aquellas estensíssimas plassas, tornat tot de rocas de una elevació inmensa. De primer, la novetat y la estranyesa que aixó li causava lo feren desvanei-